Club Català de Naturisme

Quin goig, ja s’acosta el dia i aquesta vegada és trobada llarga per els que tenim el dilluns lliure.

Aquest lloc sempre acollidor i màgic on s’hi respira el seu alè, on rau la seva empenta, on tots recordem amb emoció a l’amic Gilles, que n’estic convençut contempla satisfet la continuïtat del seu llegat.

El temps és favorable i el Pla d’aigua ben concorregut, uns arriben a primera hora i d’altres paren tenda abans no és faci fosc.

El diumenge toca excursió i finalment decidim viatjar fins a Portbou i la majoria descobreixen l’encant de la Cala Pi, que com que és tan amunt sembla que costa d’anar-hi, i els habituals de l’indret, pocs més de mitja dotzena se’n fan creus de la nostra multitudinària visita. Desprès del bany i conversa anem a dinar al vell mig de la Rambla Catalunya, de Portbou, en un lloc molt agradable i amb persones encantadores, on tenim reserva feta a nom de Club Català de Naturisme.

De tornada visitem a Cotlliure la tomba de l’insigne Antonio Machado i les seves paraules escrites ens commouen a tots.

Aquesta nit i a proposta d’en Josep fem una caminada nocturna sense encendre les lots que resulta d’allò més interessant, alguna relliscada i marrada de camí, la penombra de la silueta del que va al davant com a única referència, tret de les veus contingudes o no, i alguna cuca de llum, ens fan gaudir d’una bona estona que finalitza de la millor manera a la una de la nit i deixant que la lluna acaroni el nostre cos nu, en un clar de bosc tot jugant al joc del mocador.  

El dilluns és dia d’expedició, el riu de Sant Magí ens espera amb els seus cops amagats, remullades varies i algun o altre cops de cul a les seves pacients pedres, això si que és naturisme en estat pur, l’aigua, el sol, els arbres i matolls i una espectacular requesta d’essers vius.

Arriba ja la gran celebració i rebem amb entusiasme la flama del Canigó. Les taules surten com flors a l’estiu i la carn ja cou, mentre van apareixent totes les viandes. Entre rialles, comentaris i viatges al bufet anem passant l’estona i brindant per uns i altres, en total i sumant els que arriben aquesta mateixa tarda 39 socis i amics del CCN, gairebé la meitat dels més de 80 que ens hi apleguem. Com no hi podia faltar també arriba la coca que en Joan Marc amablement ens ofereix.

Ara ja panxa contents anem a la celebració cabdal, les branques ja son ben apilades i els farcells carregats de desitjos i com mana la tradició el més jove i el més veterà son els encarregats de lliurar la flama al seu últim destí. El silenci només és trencat per les paraules que diu la Raquel a la llum que l’hi ofereix en Marc, paraules que no diuen coses si no que ens les fan sentir. Tot seguit un admirable holandes, que cal que em disculpi per que no recordo el nom, ens oferí un seguit de cançons catalanes que ens arribaren al cor, abans de fer viure la rotllana de la dansa més vella de les que és fan i és desfan. En aquest moment els més agosarats desafien les flames tot elevant el seu cos per damunt de la seva escalfor amb salts àgils o no. 

El passeig fins a la font de Les Encantades és descobreix la màgia d’aquest lloc i els poders de l’aigua com a font de vida, aigua que més tard ens acull amb tota la tendresa i contundència del gorg del Paradís. Ja de tornada el salt a la brasa creuada dona fi al ritual d’aquesta nit màgica de Sant Joan.

El dimarts és dia de comiats i el Pla d’aigua torna a ser punt de reunió amb els salts de la cascada i jocs animats o conversa pausada. Uns quants encara fem l’últim dinar, és aquell sa costum de guardar el que sobre per l’endemà i fer bo allò de que el que bé acaba sempre és de profit, per que tots, els vells coneguts i els nou trobats i sense excepció ens hem endut cap a casa el seu alè, la seva empenta, que tant bé ens ofereixen tota la seva família, del gran amic Gilles.