El cap de setmana del 26 al 27 de juliol va tenir lloc una nova trobada del CCN a La Bartra, que gairebé va replegar una trentena d’assistents.
La Bartra, és un indret molt acollidor i amb una llarga història que es per a la nit dels temps. Situada al cor de les muntanyes de Prades –Tarragona-, enmig d’un entorn salvatge, on es conjuren la màgia de l’aigua i el vent per crear formes capricioses: barrancs, cingles, turons, torrents i fonts, al voltant d’aquest nucli singular, que s’aixeca sobre les runes d’un antic convent que data de l’edat mitjana, convertint-l’hi en un esplèndid escenari on la llum i la quietud, i les bones arts de l’Àngels i d’en Pep, conviden a viure en harmonia amb la natura.
Ni cal dir que va ser un cap de setmana magnífic, gaudint d’un entorn bucòlic, acompanyats d’una climatològica suau i benèvola, i com no, envoltats d’un bon nombre d’amics, que en tot moment van saber transmetre el seu caliu humà i fer gala d’un gran sentit d’humor i camaraderia. Al llarg de la nostra estada també tinguérem el plaer de degustar la cuina casolana i natural de la Bartra, sota l’arbreda del mirador i gaudint d’una panoràmica d’allò del més encisador, així com la gratificant experiència de conviure en harmonia amb altres gents –tèxtils-, com si d’un DSB muntanyenc es tractés. Després de dinar, en Pep va guiar als més valents pels serpentejants camins dels turons del voltant, on alguns es van atrevir a fer de grimpaires. A mitja tarda, ja de tornada al poblat, i amb la sobtada necessitat de refrescar-nos, sota un cel solejat, va tocar sessió de bany a ‘la basa de la serp’
Alegria, alegria, és festa major!!! Després de sopar, ja de tornada al nostre cau, va tenir lloc la celebració onomàstica dels nostres amics: Santi, Anna i Quim, amb una festa amb ball, cava, coca i pastís de xocolata, i amb la participació del Cor d’escolanets Cantaires de la Serra de Prades, que va amenitzar la vetllada amb la interpretació de l’himne oficiós del Club:
“…Fora, fora, fora, aquesta roba,
amb aquests coi de vestits
ens trobem tots encongits,
esquifits i reprimits.
Fora, fora, fora, aquesta roba,
perquè aquesta roba és massa nova…”
Bé, al principi era el caos, l’home vivia a la foscor de la nit, al paradís de la ignorància, i Prometeo va crear el foc... llavors va arribar l’emissari de ‘La Enxebre Cofradia da Queimada’ i ens va elaborar una ‘pócima’ pagana, de màgiques propietats, coneguda pel nom de ‘Queimada’. Amb un encanteri ancestral va fer ballar les flames sobre el líquid element, mentre la nostra ‘meiga’ ocasional conjurava als esperits, la Santa Companya, el bandoler Fende Testas i la serp de la basa, per si de cas:
“Mouchos, coruxas, sapos e bruxas.
Demos, trasnos e dianhos, espritos das nevoadas veigas.
Corvos, pintigas e meigas, feitizos das mencinheiras.
Pobres canhotas furadas, fogar dos vermes e alimanhas.
Lume das Santas Companhas, mal de ollo, negros meigallos, cheiro dos mortos, tronos e raios…”
Ben entrada la nit, després d’un bany a la llum de la lluna, el follet de la ‘queimada’ es va apoderar lentament dels nostres somnis. Arribava l’hora d’acomiadar-se i dir-se ‘bona nit’, qual cosa va dur gairebé al voltant d’una hora, degut a la sobtada aparició d’una ‘nimfa petonera’ que va trencar el silenci de la nit amb un interminable concert de ‘muacs’.
L’endemà va tenir lloc una excursió des de La Bartra, fins les formacions calcàries dels Motllats, on es troba l’espectacular Gorg de l’olla, al tram mitjà del riu Brugent, on vam poder submergir-nos a les seves aigües, fredes i cristal·lines. El riu Brugent ofereix un paisatge únic al llarg del seu recorregut, de gairebé 16 Km, travessant la vall du el seu nom, des de les muntanyes de Capafonts (Prades) on neix, fins l’estret de La Riba, on s’aiguabarreja amb el Francolí, passant per el petit poble de Farena (Mont-ral) on es troba l’església de Sant Andreu, d’origen romànic. Aquesta vila té els seus orígens a l’etat mitjana, i després de la reconquesta del territori (S. XII) va romandre sota el domini dels Comptes de Barcelona.
A mitja tarda, després de gaudir d’un dia d’esbarjo, ple de rialles i fraternal convivència, el sol comença a replegar el seu serrell de llum sobre la crestada calcària de la serra: és l’hora dels adéus. Cadascun, solcant la serp negra de l’asfalt, retorna al seu llar. Com a l’Ilsa i en Rick, a Casablanca, sempre els hi quedarà París, a nosaltres ens quedarà el bell record de La Bartra.
‘La Bartra’
Jordi Poblet
| < Anterior | Següent > |
|---|
